Històries i historietes

Les falles són festes de carrer, que es viuen al carrer, que fan del carrer el seu escenari i que per uns dies modifiquen l’ús habitual del carrer. Els carrers tenen sentit perquè la gent els utilitzem; a principis de primavera, els valencians fem més que utilitzar-los, els vivim. Molts carrers donen nom a les falles i igual que tenim mapes físics, polítics o històrics, també tenim mapes fallers. Ací vos deixe un recorregut pel mapa faller de la Vall d’Uixó.

PENSAT I FET, abans de Carrer eren matrimoni: Placa Bonavista, carrer Vicente Sanchis Tarazona, carrer Rosario Creixach.

La Falla Pensat i Fet, es va pensar, es va fer i es va plantar al Carrer de Vicente Sanchis Tarazona.

L’any següent es va canviar de lloc i es va plantar on actualment la coneixem, als quatre cantons entre Sanchis Tarazon

a i Rosario Creixach. Diu Nieves Concostrina, mestra de divulgadors, que hi han carrers que abans eren persones; en aquest cas anem un passet més enllà, ja que aquest encreuament abans de carrer era… matrimoni.

Don Vicente Sanchis Tarazona, enginyer de camins i dissenyador de moltes de les carreteres que arriben a la Vall,  i Doña Rosario Creixach, dona de caràcter de malnom “la Creixaca”  foren marit i muller, i li feren a la seua filla, Rosarito, una casa gran, amb jardí i bones vistes. Aquesta casa és l’actual palau de Vivel i del jardí sols queda la memòria. Aquesta família tenen tots carrer, ja que molt prop d’ací està el carrer Vicente Joaquin Creixach, el pare de Doña Rosario i sogre de Don Vicente. Fins i tot Rosarito te carrer…

Mentre la falla creixa, el jardí desapareixia, i així és veu a les fotos que hi han de les diferents falles al casal faller de Pensat i Fet. Les fotos de falles són historia de la festa però també del carrers que serveixen d’escenari.

Encara falta una cosa més,  i són les bones vistes… abans de que construïren la part sud del carrer, sobre l’antiga sèquia, el Camí de l’Aigua, el cine moderno, la Casa del Poble o les cases burgeses, s'albirava l’horta, les muntanyes i la mar. Inclús al fons el Montgó. Sense dubte una bona vista que ara cal pujar als terrats per gaudir-la

L’AMBIENT, una Vila Romana: Carrer Salvador Allende, Carrer Pare Melià 

La falla del Mercat situada a l’antiga Horta Seca. Es nota que està a una zona nova, amb carrers rectes i amples, baixos plens de tendes  i finques altes.  Però tot aquest ambient amaga al seu subsòl les restes d’una antiga vila romana, del segle primer abans de Crist, casi tan antiga com les festes de foc. 

El domini del foc va ser una de les revolucions que transformaren a la humanitat. Sols cal pensar que poder cuinar els aliments va millorar el nivell de vida i la salut de les persones, al matar amb la calor moltes de les bactèries i virus que provocaven malalties i moltes voltes la mort. A meé el lloc on es feia el foc es va convertir en el centre de la llar. Inclús l'etimologia d’aquesta paraula, llar, parla de foc, ja que es remunta al  llatí  “laris foci”, el lloc on es fa el foc. Al voltant del foc també es començaren a contar histories i historietes. El foc va provocar el naixement i la transmissió de tradicions i la cultura. Abans d’escriure, les històries i els coneixement es transmetien contant i escoltant, casi sempre  al voltant del foc, fins que va arribar l’escriptura i el escriptors.

El pare Manuel Antonio Melià Ribelles, o per abreviar, el Pare Melià, va ser escriptor. Va néixer i el van batejar a la parròquia de l’Assumpció, quan el Campanar encara no feia ombra. Seria un xiquet llegit i llest, es va fer jesuïta i va viure exiliat a Bolonya, ciutat amb solera universitària. Allí va escriure varis llibres i a més com sabia llatí, va traduir als clàssics. No sabem quan i on va morir, però a la Vall li dedicarem un carrer, que després va ser falla.

FALLA LA QUE FALTAVA, carrer del Calvari, 1

En les fotos antigues, es pot observar aquest carrer amb un aspecte ben diferent del que té avui en dia. En aquells temps, el carrer es presentava com un espai obert, sense la presència de les cases que ara el delimiten. Al fons del carrer, dominava l'escena l'ermita del Crist, que es destacava majestuosa i imponent.

Amb el pas del temps, però, el panorama urbà ha canviat dràsticament. L'ermita del Crist, que antigament dominava l'horitzó del carrer, ara gairebé es perd entre la congestió del trànsit i els edificis que han sorgit al seu voltant. El creixement urbà ha envoltat l'ermita, deixant-la gairebé amagada entre carreteres i parets mitgeres. És trist veure com el pas del temps no ha estat amable amb aquesta construcció venerable, que ara sembla estar en una situació de declivi i oblit.

Aquesta transformació del paisatge urbà és un recordatori del poder del temps i dels canvis inevitables que experimenten els entorns urbans al llarg dels anys. Abans, aquest carrer era el lloc predilecte per a les processons religioses, amb les estacions del Via Crucis marcats en el seu recorregut. Els fidels seguien aquest camí de pregària, recordant els passos de Crist, mentre els xiprers ofereixen ombra i serenitat a l'espai.

Malgrat els canvis, les imatges del passat ens recorden la importància històrica i espiritual d'aquest carrer, que ha estat testimoni de tantes devocions i vivències al llarg del temps. És un record de com el paisatge urbà pot canviar, però la memòria del que va ser sempre resta en les antigues fotografies que ens transporten al passat.

Però ara, quan arriba el mes de marc el carrer no escolta plegaries ni música de processó, o els plors del dol camí del cementeri, sinó bandes tocant a festa i alegria dels fallers. Els monuments ocupen l’espai i els fallers li donen vida al carrer, no sols al Calvari, sinó també als del voltant. Carrers amb nom de poeta, com Teodoro Llorente, Poeta valencià, i que escrivia amb orgull en valencià. Hi ha un carrer millor per plantar una falla????

LES LLIMERES, falla dels mestres: Carrer Matilde Bel, Carrer Pedro Viruela i la escola de les Llimeres.

Ací ho tenim tot per ser educats, cosa necessària per fallers i falleres, que cal que siguen  exemple d’urbanitat i saber estar. Tenim dos mestres, Matilde i Pedro, i tenim el col·legi, les Llimeres.

Na Matilde Bel Esquerdo va ser mestra d’escola, allà a principis de segle XX. Aquells anys a la Vall no hi havien centres escolars. Els “grupos” com deien als CEIP’s quan jo era xicotet, no començaren a construir-se fins els anys 30 del segle XX. El primer va ser el Cervantes, acabat en 1936 i després ja vingueren el Centelles, l’Assumpció… fins eixe moment les classes es feien a locals com l’antic ajuntament a la plaça dels Xorros, les Llimeres o inclús al domicili particular de la mestra. Parlant de les Llimeres, aquest edifici va ser l’escola del poble de Dalt durant molt de temps, fins que s’obrí el Cervantes i el Centelles. La meitat de l’edifici, la que mira al carrer Matilde Bel, era l’escola de xiquetes, on feia classe Na Matilde. L’altra meitat, la que dona al carrer Ave Maria, on feia classe i vivia Don Pedro Viruela Pavía (aquest cognom porta accent segons el seu net), era l’escola de xiquets.

Abans de dir-se Matilde Bel, aquest carrer era el camí de principal accés des de València al Poble de Dalt fins que es va construir l’actual avinguda Jaume I. A l’avinguda, a l’altre extrem del carrer Pedro Viruela,  trobem les casetes dels mestres, ja dels anys 40, on també va viure Don Pedro Viruela Pavía. Don Pedro va fundar una nissaga de mestres.

Una falla de escoles i de mestres.

FALLA SUD-OEST, la Moleta, l’horta de la Vall, les moreres i la seda

la Vall creixia i es feia gran, la Vall volia grans avingudes i boulevards, i ahi tenim que en 1959 començava a créixer una gran avinguda, per rebre a tots els nouvinguts i les nouvingudes. La Vall sempre ha sigut un poble cosmopolita, on ha trobat la seua llar gent que no ha nascut ací, que ha aportat les seves tradicions i manera de viure i a adoptat les que s’ha trobat ací.

L’avinguda Sud-oest es va obrir a l’horta de la Moleta, una de les zones de regadiu de la ciutat. Ací es trobaven els horts, rodejats de moreres, que descriu Cavanilles quan  va visitar la Vall a finals del  segle XVIII.

A la Vall es van conrear les moreres que servien per alimentar els cucs de seda. La producció de seda es portava a València, al barri de velluters, on als telers la materia prima es transformava e teixits fastuosos, que servien per entapissar palaus, i fer vestits de marqueses, duquesses i princeses.  La seda forma part també de les falles. La indumentària aporta color i bellesa a la festa. Es un goig veure passar a les falleres i els fallers, amb les sedes brillants en faldes, sabates i jupetins.

El nom de la Moleta ens parla d’eixe ús agrícola del passat; moleta es una mola xicoteta, i una mola es una pedra que servia per a moldre en un molí. Segurament per ací hi havia molins, que aprofitant la força de l’aigua de la sèquia major, que passa pel Pla servien per fer farina o oli que, com els bons fallers saben, serveix per a fer algo tan de falles com els bunyols, que com no podia ser d’altra manera, a la Vall cal que porten figa o no són bunyols.

Gràcies aquesta falla es va poder constituir per fi una junta local fallera.

FALLA CORTS VALENCIANES -POLIGON 3 uns veïns que busquen festa.

Les Corts Valencianes, situades a la ciutat de València, són com el cor del poble valencià. Van començar la seua història allà pel 1982, quan vam decidir que ja era hora de menejar els nostres assumptes. Així que vam crear aquesta institució, formada per diputats i diputades que fan de tot, des de fer lleis fins a vigilar que el Govern no es passe de llest. I és que això de governar-se un mateix té la seua gràcia, i ací estem, tirant avant amb la nostra pròpia manera de fer les coses. Les Corts, amb tot el seu rebombori, fan que la vida política valenciana tinga eixe toc tan especial, com una falla el uns dies abans de març.

En 2005 aquesta falla plantava el seu primer monument. Un barri nou, una falla nova, un col·lectiu de gent que buscava la seua festa.  Un altra falla on veus canviar l’escenari a mesura que passen els anys. Es curiós que repassant el llistat de falles, es l’única falla vallera que porta el nom del carrer on es planta… en la Vall tot és especial.

FALLA JA ESTEM TOTS, 2 places, 2 calvaris, 2 escritors… hi ha 2 de tot

Hi ha la dita que a la Vall hi ha dos de tot. No ho dic per la falla ja estem tots, que sols hi ha una, encara que després de pensar que ja estem tots faltaven dos per vindre, ho dic pel lloc on es planta.

I ara em direu que plaça del circ sols hi ha una, i també teniu raó… però si mirem bé la plaça ens adonarem que en realitat son dos; la plaça del Circ i la plaça de Valence d’Agen… Si tornem a mirar be trobarem que la falla no es planta ni en la plaça del circ ni en la plaça de Valence d’Agen, sinó just en mig, al carrer Balmes… i és aquest carrer el que li dona sentit a allò de dos de tot ja que, al final del mateix, veiem una imatge coneguda; l’ermita del Crist. El carrer balmes, antic camí del calvari, era el calvari de la parròquia de l’Assumpció. A la Vall teníem dos Calvaris, un a l’Angel i un altre a l’Assumpció. En tot el mon hi ha un Déu, menys a la Vall, que hi ha dos; un dalt i altre baix. Això deien els antics, i jo afegeix, que mes que dos… tres, quatre o cinc. Falles hi ha nou!

El nom actual és Balmes, que abans de carrer era senyor, En Jaime Balmes; un senyor seriós, català, monàrquic, tradicionalista i conservador, amic de carlistes, periodista i escriptor, polític. Es curiós que es creue amb el carrer d’un altre escriptor, polític i periodista, valencià, barroc en aficions i en manera de viure, republicà, radical i, al final de la seua vida exiliat a França; En Vicente Blasco Ibañez. Dos persones que no coincidiren en el temps, i molt menys en el polític i en la manera d’entendre la vida però que al Vall es creuen… a una falla.

FALLA GUITARRISTA TARREGA, com a casa al Poblet

Una falla amb nom de music no podia faltar al nostre llibret. Si falta la música, si falten les bandes i els músics, les falles no són falles.  Música i falles 

Francisco Tàrrega, nascut ací al costat, a Vila-real, l’any 1852, va ser un guitarrista i compositor valencià reconegut com un dels virtuosos més importants de la guitarra clàssica. Va iniciar la seua formació musical a una edat primerenca, com molts xiquets i xiquetes valencians,  i va destacar per la seua brillant tècnica i expressiva interpretació. Als 12 anys, va continuar els seus estudis al Conservatori de Madrid, on va perfeccionar les seues habilitats. Va viatjar per tot Europa, guanyant fama i prestigi com a concertista i deixant un llegat immens en la música de guitarra. Algunes de les seues obres més conegudes inclouen "Recuerdos de la Alhambra" i "Capricho Árabe". A més de la seua carrera com a intèrpret, va ser un estimat professor, influenciant generacions de guitarristes. Tàrrega va morir el 15 de desembre de 1909 a Barcelona, deixant un llegat perdurable que continua inspirant músics de tot el món. És el responsable d’una de les musiques que més s’han escoltat a l’historia de la humanitat, el Gran Vals, que la casa de telèfons Nokia va agafar com a so d’avis de les seues unitats.

A més de pel nom, la falla es musical per ser la vuitena, interval que abraça totes les notes. Es la falla de la resiliència. No la volien, i va tindre que buscar nou lloc per plantar. Ha trobat nova llar al costat del Poblet, un barri molt important a les falles, ja que guarda la capella on les falleres i els fallers ofrenen flors a la patrona, la Mare de Deu dels Desemparats, que allí es venera des de l’any 1945.

Per cert, com conta l’historiador i escriptor Juan Fuertes, el Guitarrista Tàrrega va tindre una neboda, vallera i guitarrista també, Josefina Cruzado Tàrrega. Josefina (quim nom més faller), va tindre una carrera artística que abandonà quan es va casar, una cosa habitual en moltes dones fins fa poc. Després es va dedicar a la docència. A Castelló te carrer. Ací a la Vall no… se m’ocurrix una idea…

FALLA 9 D’OCTUBRE…  la 9 falla i TORNEM AL PRINCIPI

La falla que fa nou sols podia dir-se nou d’octubre. El 19 de març es un dia molt valencià, però si hi ha un altre igual o més, aquest es el 9 d’octubre, dia de la Comunitat Valenciana. El Nou d’octubre es considera la data de fundació del regne cristià de València, ja que tal dia Jaume I entrava com a conqueridor en la ciutat de Balansiya, a partir d’aleshores València.

Res és etern, això ho saben molt bé els fallers. Però així i tot esta falla, la Nou d’Octubre, la numero 9 resisteix tot tipus d’inclemències i continua plantant-se any rere any.

Es planta vora al barri del Carmadai, una continuació del Poblet, en estètica i filosofia, ja que es va crear per donar casa als treballadors de la Fàbrica Segarra, a la vora de la carretera de Xilxes. Tancant el cercle, tornem al principi, ja que esta carretera la va dissenyar l’enginyer Don Vicente Sanchis Tarazona, el mateix que li dona nom al carrer de la Falla Pensat i fet, de l’última en arribar a la primera.

Fins ara 9 falles. La festa fallera a la Vall te força i possiblement ganes de créixer. Quins carrers hostatjaran les falles que venen? Quins carrers de la Vall canviaran coincidint amb l’arribada de la primavera, passant de ser ocupats per cotxes a gaudits per la gent? 

Continuarem escrivint historietes i historia…  

Disculpeu al llibretista, lo meu és xarrar, no escriure.

José Enrique Puchol Aragonés